XXV Aniversari de les normes del Puig

XXV Aniversari de les normes d´el Puig

Per Juli Moreno Moreno

Senyores i senyors. Amigues i amics que cregueu, que creguem, en la llengua valenciana:

Que els organisadors d´esta commenoracio hagen declinat en mi l´honor de dirigir-los la paraula m´ompli de satisfaccio, a la vegada que m´obliga a considerar que hui, en tota seguritat, hauria d´haver-se dirigit a vostes qui te la capacitat de fer possibles actuacions i qui pot favorir proyectes que potencien l´us, el conreu i l´aprenentage de la llengua valenciana.

Des de la responsabilitat que me pertoca, diligentment assumida, procurare glossar este acte que, en una aproximacio cronológica, que no es lo trascendent, vol commemorar el 25 aniversari d´aquella adhesio multitudinaria que es realisà un 7 de març de 1981, en esta mateixa Sala de Senyeres, del Real Monasteri de Santa Maria dels Angels, o d´El Puig, per a recolzar, en mes de mil firmes, entre entitats i particulars, la normativa ortografica emanada de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la llavors Academia de Cultura Valenciana.

Sense dubte fon un acte important, una simbolica actuacio que donava visibilitat a l´unio de tots aquells que creien o dien creure en la llengua valenciana, en eixe instrument basic de comunicacio a la vegada que icon identitari del Poble Valencià, i a un moviment que havia naixcut i creixia en adeptes.

Hui, per desgracia no estant tots, alguns perque ya han abandonat este mon, uns atres perque els van els exclusivismes i les elits i han rebujat aquell/este ideari, i uns atres, tal vegada els menys, perque ya no creuen en l´existencia d´una llengua valenciana, diferent i diferenciada.

Personalment no crec en els plecs de firmes ni en els actes multitudinaris, la majoria abocats a provocar accions i actuacions poc reflexionades. Per aixo es possible entendre a tots aquells que firmaren acaronant aquella acta notarial en l´unica intencio d´estar, ad aquells que ho feren per ser protagonistes d´un moment, dels qui unicament ho realisaren moguts per la reaccio i per fer front a campanyes absorcionistes i despersonalisadores tan sagnants en aquell moment. No es pot creure en els qui, despres d´estampar la seua firma ya consideraven que tot estava fet, no son creïbles les actuacions per conveniencia momentanea. Pero hui si estem aci es perque creguem en tots aquells que albiraren l´inici d´una solucio a un problema historic i a mes veren, en eixa proposta ortografica, una solucio autoctona i sobretot que conectava en la realitat de la llengua viva.

L´acontenyiment que celebrem, a pesar de lo dit, tingue una mes que notable trascendencia en la que possiblement no s´haja reparat de manera conscient. Aquell acte, motivat per aquella normativa, fon un punt d´inflexio. Abans hi havia un treball fet, hi havia historiografia llingüistica i inclus lexicografica i ortografica, estudis des dels quals partir; pero no havia hagut un recolzament tan important ni una ilusio tan explicita. A la fi, i despres d´una valenta i definitiva crida i proposta de Miquel Adlert Noguerol en aquella famosa publicacio La llengua valenciana en perill. Perqué i cóm s´ha d´escriure la que es parla (1977), un grup plural d´estudiosos, de jovens filolecs i de conreadors de la llengua, elaboraven una codificacio que donava respostes a les necessitats dels valenciaparlants, i a usar en propietat i correccio, la llengua que ancestralment ha anat conformant el Poble Valencià.

L´unio es consegui, els que es sentiren exclosos en aquell proces foren una irrelevant minoria, i aixina naixia, ferma i documentada, una codificacio ortografica fruit del treball, de l´investigacio, del contrast i del consens (Ortografia -1979-, Documentació formal de l´ortografia de la llengua valenciana -1981-). Aquell instrument unia i a la vegada identificava, nos identificava. Aquella codificacio ortografica començà a sentir-se com a propia entre els usuaris, perque responia a la llengua que parlavem, a la que sempre hem considerat nostra, perque era i es un llegat patrimonial que els valencians del Senia al Segura i de la mar a les serres han/hem anat conformant.

Eixa codificacio significà molt mes que un instrument per a escriure en propietat una llengua, es convertiria en simbol identitari i referencial d´un grup, d´un colectiu, i que es volia de tot un poble; per aixo no tardà en ser criticada, ridiculisada, quan no vilipendiada, o qualificada d´aberrant pels sectors absorcionistes, pels "fantasmagorics" anexionistes i pels que negaven la condicio nacional als valencians o inclus, mes tart, pels tercerviïstes. Ahí es desenmaixcararen i tota la trama, que a base de subterfugis havien anat creant, se feu evident. Ya sabiem qui era partidari de viure subyugat i en constant genuflexio i els que haviem triat la llibertat a la vegada que ens sabiem en una veritat, estos erem els que usariem des d´este moment la Normativa d´El Puig. Els fantasmes anaven adquirint corporees formes i com acomplexats intolerants els preocupava mes demostrar cientificament una unio politica, social i cultural en atres pobles i nacionalitats, que ni era ni existia, que treballar per a recuperar l´orgull de poble lliure. No soportaven que Valencia, el Regne de Valencia, la Patria Valenciana tornara a ser-ho sense subyugacions de cap classe i es desancorara del lastre que l´havia oprimit.

Hui tambe nos reunim aci per a recordar aquella fita que obrigue un cami per al valencianisme i per a homenajar a tantes i tantes persones que posaren i posen els seus intelectes al servici d´un proyecte que naixia des de la justicia historica. Ells treballaren per a conformar el corpus teoric i els instruments necessaris que qualsevol llengua necessita per a ser utilisada, transmesa i conreada en propietat. Hui hem de fer memoria i recordar a Miquel Adlert, que possibilità en la seua denuncia la revalencianisacio idiomatica, i hem de recordar als membres de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la, llavors, Academia de Cultura Valenciana, que elaboraren la codificacio, la normativa ortografica coneguda depres com a Normes d´El Puig: els caps Carola Reig Salvà i Xavier Casp, i els agregats colaboradors Francesc de Borja Cremades Marcos, Josep Boronat Gisbert, Antoni Fontelles i Fontestat, Laura García Bru, Josep Fontelles i Fontestat, Manuel Gimeno Juan, Fermin Juanto Manrique i el propi Miquel Adlert; junt a tots els que l´enriquiren i l´estudiaren fent aportacions tan valuoses per a la llengua valenciana com les que realisaren Mossen Lluïs Alcón, Mossen José Mª Guinot, Mossen Joan Costa, Mossen Ricart Puig, Mossen Josep Alminyana o les que han fet Chimo Lanuza, Lleopolt Penyarroja, entre atres; i dur aci la memoria de tants i tants que la feren seua i en ella publicaren els seus estudis, les seues creacions lliteraries, els seus articuls periodistics, i ad ella s´ajustaren en les seues intervencions publiques i privades. Hi ha moltes persones mes que han treballat i treballen per l´enaltiment llingüistic, la llista sería llarga i imprecisa, per tant en possibilitats d´excloure involuntariament ad alguna, convindran en mi que la deixem oberta i que es puga completar en la revisio memoristica que cadascu pot fer.

Les esperances que es depositaren en aquell plec de firmes davant de notari, seguixen igual de vives en molts de nosatres, m´atreviria a dir que en tots els que hui nos hem donat cita aci, i si be, des de llavors, el treball ha segut dur; tambe ha segut satisfactoriament gojos perque s´ha fet des de l´ilusio de laborar per una causa justa. Mes hui la situacio es prou mes complexa que ara fa vinticinc anys. Si es ben cert que podem congratular-nos de que en este periodo la normativa ortografica de l´Academia de Cultura Valenciana o Normes d´El Puig arribà a ser l´oficial del Govern valencià (no oblidem que estes normes ortografiques foren oficialisades i adoptades per la Comissio Mixta de Bilingüisme i publicades per la Secretaria Tecnica de la Conselleria d´Educacio del Consell Valencià, presidida per Amparo Cabanes), de que en esta normativa es publicà en el DOGV l´Estatut d´Autonomia, de que ha segut l´instrument en que s´han editat mes de 600 llibres i edicions (1979-2005), a mes de diverses publicacions periodiques, de mes o menys llarga vida, com Murta, Som, Tots, Lo Rat revista, Jovens (revista del IVAJ), el Bolleti Informatiu Agrari (Conselleria d´Agricultura) el Preludi i la programacio del Palau de la Musica, la revista de l´Universitat Popular de Valencia, i unes atres mes proximes en el temps com la Revista de la RACV, Renou, Revers, Lletraferit, El Palleter i diferents bolletins de distintes agrupacions, associacions o inclus partits politics (Una Veu U.V.); si tambe nos podem congratular de que fon l´utilisada en organismes i institucions publiques (al menys entre 1991 i l´any 2000 aproximadament): regidories i ajuntaments governats per UV, la Regidoria d´Educacio, Accio Cultural i Patrimoni Historic de l´Ajuntament de Valencia (Mª Dolores García Broch), el Palau de la Musica de Valencia, la Junta Central Fallera, la Diputacio de Valencia, el IVAJ, la Presidencia de les Corts Valencianes, les Conselleries d´Agricultura i Mig Ambient; tambe ho hem de fer de totes les persones que s´han anat formant en el cursos, especialment en els impartits des de Lo Rat Penat. Si podem igualment estar satisfets per l´organisacio i celebracio de congressos i jornades, en els quals la llengua valenciana ha segut la protagonista, o d´haver estat presents en diferents edicions d´Expolingua; si podem comprovar com la llengua valenciana està present en Internet i arribar a enumerar una llarga llista d´editorials, que han estat o estan, (Paraval, ENV, Promocio-Del Senia al Segura, L´Oronella, Pere Aguilar Editor) i d´associacions que apostaren per fer les seues edicions en esta llengua i normativa (la desapareguda Valencia 2000, Lo Rat Penat, el Grup d´Accio Valencianista, la Real Academia de Cultura Valenciana, l´Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana, la Taula d´Autors Teatrals, el Patronat Historic Artistic i Cultural d´Elig, la Cardona Vives, el Piló de Burjassot, l´Ateneu Cultural de Paterna, Estudiants Valencianistes de la Politecnica, l´Aula de Cultura Valenciana, adscrita a l´Universitat Politecnica de Valencia…); si podem enorgullir-nos de tant de treball fet; no podem, ni debem, desmayar, a pesar dels impediments -inclus llegals- que pretenen fer desapareixer una opcio, per a qui vos parla l´unica, que garantisa l´independencia llingüistica i respon al llenguage heretat de les nostres generacions passades, per aixo ara, mes que mai, es fa necessaria una crida a l´unio i un treball conjunt que possibilite oxigen al proyecte valencianiste, una crida que pot ser multiple:

- A la necessitat de recuperar l´esperit d´unio i consens que supongueren les Normes d´El Puig per al valencianisme dels anys 80 i durant mes de dos decades, i que ha de supondre al menys una inflexio per a conseguir lo mateix ara. Generositat, i per ad axio cal fer autorreflexio i autocritica, sería la virtut necessaria per a revisar els ultims anys d´este moviment que l´han dut -o l´hem dut- a la fragmentacio.

- Una crida a la necessitat de fer un front comu respecte de l´instrument politic que el govern de la Generalitat ha elevat a categoria d´institucio estatutaria i que, com demostra el treball fins ara realisat pels seus membres academics, supon el vassallage, novament, per al nostre poble en qüestions llingüistiques i culturals. Es possible que l´intrument puga ser adequat pero l´actual organisacio i composicio es verament nefasta.

- Una crida a revitalisar l´us del valencià en qualsevol nivell i circumstancia. Transmetre la llengua heretada a les noves generacions nomes nosatres podem, els "altres" ya s´encarreguen dia a dia, minut a minut a substituir "cientificament" lo propi per lo alié.

- Una crida a la generositat de les grans institucions i associacions que es proclamen valencianistes per a que laboren per esta causa, pel valencianisme, que nomes està perduda per als increduls i per als que no els ha importat mai. Estes institucions tenen, en part, la responsabilitat de que nos trobem en la situacio que estem, i elles poden fer-la canviar per a millorar-la.

- Una crida a la persistencia i a la resistencia. Es fa necessari seguir publicant i mes que mai es fa necessari invertir en formacio. Lo que no sigam capaços de transmetre i ensenyar, a base d´estructures dinamiques, es quedarà com a materia d´archiu i biblioteca o acabarà en quan nosatres deixem d´existir.

- Una crida a la necessitat de donar difusio d´estes Normes, pero, de lo que es mes important, de donar difusio de la nostra concepcio sobre la llengua valenciana, i fer-ho mes allà de la ciutat de Valencia.

I una ultima crida a tots els presents, per a que estampem la nostra firma en el nostre cor i, en sintonia en el nostre intelecte, seguim fent us en tots els ambits, en tots els nivells i en qualsevol circumstancia de la llengua valenciana i del codic que li dona sustent, per a perpetuar el mes gran i el mes significatiu signe identitatri del Poble Valencià.

Llarga vida a la Llengua Valenciana i les Normes d´El Puig.

Juli Moreno Moreno. El Puig de Santa Maria, 5 de març de 2006.